Etiquetes

dissabte, 19 de setembre del 2015

Sin cuerdas vocales.



Quizás mañana, continúo repitiéndome. Ese mañana que nunca alcanzo, entre susurros que andan descalzos buscando oídos que los amparen.

No comprendo si es que soy mudo y no lo sé, o tal vez sea ese ruido digital, que ensordece.

La telaraña nos aconseja. Él la conoce y la maneja. Yo titubeo, pero no hay miedo. La gran caníbal está saciada, y queda tiempo. Le lanzo un dardo, como hago siempre, pero, con gran fortuna, logro aturdir su obtusa mente y ahogar tanto abucheo. 

Solo hay silencio. Ya no hay murmullo que atenúe mi desesperada voz de auxilio, pero nadie atiende.




[enviat a Relatos en Cadena - setmana 10 - 2013/2014]

* Per qui ho desconega (i en avant la ressaltaré en negreta), el concurs de Relatos en Cadena proposa cada setmana la frase amb la que començar el microrrelat que no deu excedir les cent paraules. Aquesta frase s'extrau de l'última oració del microrrelat guanyador de la setmana anterior.





Sense cordes vocals.

Potser demà, continue repetint-me. Eixe demà que mai abaste, entre murmuris que caminen descalços cercant oïdes que els emparen. No comprenc si és que sóc mut i no ho sé, o tal volta siga eixe soroll digital, que ensordeix.

La teranyina ens aconsella. Ell la coneix i la maneja. Jo titubeig, però no hi ha por. La gran caníbal està saciada, i queda temps. Li llance un dard, com sempre faig, però, amb gran fortuna, aconseguisc atordir la seua obtusa ment i ofegar tant esbronc.

Solament hi ha silenci. Ja no hi ha murmuri que atenue la meua desesperada veu d'auxili, però ningú atén. 

dilluns, 7 de setembre del 2015

Del desig.


D’alegria, avui, s’han mullat els meus ulls.

De la immensitat del moment d’ésser junts.

                                               De la teua olor.

                                                               Del teu bes.

De saber que et tinc i et vull.

                                               De ser per tu.

                                                               De ser jo teu.

De ser tu en mi. De ser volgut.

                                               Del mateix plor.

                                                               De la teua veu.


                                               D’alegria hem plorat,
                                                               avui,
                                                                  tots dos junts.

                                               Ens brollava,
                                                               cap avall, ben endins,
                                                                   la felicitat de la vida.




[poema publicat a Traços de desig, junt a molts altres, per l'Associació de Relataires en Català, arran d'un concurs de poesia eròtica]

«Traços de desig»
Diversos autors
Lo Càntich. N.23. Prosopopeia, 2014
Abril - Juny, 2014
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 23
EAN: 9772014303002 23

dijous, 20 d’agost del 2015

El amo del mundo.



Se durmió soñando que él también podía volar. Que podía acariciar las nubes y desafiar al viento. Planear por llanos y laderas, alcanzar altas cimas y posarse sobre los ríos. Descender sobre sus aguas.  
Que era capaz de realizar las acrobacias más inauditas y arriesgadas con solo imaginarlas.
Soñó que era el dueño de su sueño. Y decidió no despertar. 

[enviat a Relatos en Cadena - setmana 8 - 2013 / 2014]


L'amo del (seu) món.


Es va dormir somiant que ell també podia volar. Que podia acariciar els núvols i desafiar al vent. Planejar per plans i vessants, aconseguir alts cims i posar-se sobre els rius. Descendir sobre les seues aigües.
Que era capaç de realitzar les acrobàcies més inaudites i arriscades solament imaginant-les.
Va somiar que era l'amo del seu somni. I va decidir no despertar.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Soterrat pel fum...



Soterrat pel fum,
algun dia patiré
com qui he estimat,
les llàgrimes que li han caigut.

------------------------

                     La canalla s’ha perdut
                      carrers amunt, que s’ha fet gran,
                            i apunten monstres carregats
                             del que no hi era (o creiem lluny).

                                                               Valents forats
té la vella senda!!!

                     Aquells carrers s’han fet estrets,
                                              perquè hem crescut.
                Els vells carrers
                                    nostres,
                                      jo
                             i tu.

                                                               Valents forats
                                                                 de negra renda.

dijous, 30 de juliol del 2015

Extremidad autónoma.


Extremidad autónoma.

   Sin saber por qué, le di un puñetazo y se calló. Me lo estaba pidiendo un sutil microcosmos de mensajes subliminales camuflados entre la incesante manía de verbalizar sus pensamientos antes de razonarlos.
   La caudalosa sangre, que manaba por esos recién agrietados labios que su propia lengua lamía tratando de cicatrizar cuanto antes, ensangrentó tanto su blanca dentadura como mis efectivos nudillos.
   Si esa boca infatigable y ese cerebro que parece ausente no cambian de actitud, pediré a mi querida siniestra que corte a la altura de túnel carpiano para independizarme con mis tres mosqueteros, mi gordo y mi flaco.
   Descansaré, aunque todos nos desangremos.




[enviat la setmana 14 a Relatos en Cadena - 2014 - 2015] 
I com no és massa costós, ompli més, i tenim l’extraordinària ferramenta que és softcatalà (per resoldre’m els dubtes) en avant afegiré la traducció dels microrrelats que vaja plantant en este bloc-bancalet.



Extremitat autònoma.

   Sense saber per què, li vaig pegar una punyada i va callar. M'ho estava demanant un subtil microcosmos de missatges subliminals camuflats entre la incessant mania de verbalitzar els seus pensaments abans de raonar-los.
   La cabalosa sang, que rajava per aqueixos recentment esquerdats llavis que la seua pròpia llengua llepava tractant de cicatritzar com més prompte millor, va ensagnar tant la seua blanca dentadura com els meus efectius artells.
   Si eixa boca infatigable i este cervell que sembla absent no canvien d'actitud, demanaré a la meua benvolguda sinistra que talle a l'altura de túnel carpià per a independitzar-me amb els meus tres mosqueters, el meu gros i el meu flac.
   Descansaré, encara que tots ens dessagnem.