Sin cuerdas vocales.

Quizás mañana, continúo repitiéndome. Ese mañana que nunca alcanzo, entre susurros que andan descalzos buscando oídos que los amparen.

No comprendo si es que soy mudo y no lo sé, o tal vez sea ese ruido digital, que ensordece.

La telaraña nos aconseja. Él la conoce y la maneja. Yo titubeo, pero no hay miedo. La gran caníbal está saciada, y queda tiempo. Le lanzo un dardo, como hago siempre, pero, con gran fortuna, logro aturdir su obtusa mente y ahogar tanto abucheo. 

Solo hay silencio. Ya no hay murmullo que atenúe mi desesperada voz de auxilio, pero nadie atiende.

[enviat a Relatos en Cadena - setmana 10 - 2013/2014]

* Per qui ho desconega (i en avant la ressaltaré en negreta), el concurs de Relatos en Cadena proposa cada setmana la frase amb la que començar el microrrelat que no deu excedir les cent paraules. Aquesta frase s'extrau de l'última oració del microrrelat guanyador de la setmana anterior.





Sense cordes vocals.

Potser demà, continue repetint-me. Eixe demà que mai abaste, entre murmuris que caminen descalços cercant oïdes que els emparen. No comprenc si és que sóc mut i no ho sé, o tal volta siga eixe soroll digital, que ensordeix.

La teranyina ens aconsella. Ell la coneix i la maneja. Jo titubeig, però no hi ha por. La gran caníbal està saciada, i queda temps. Li llance un dard, com sempre faig, però, amb gran fortuna, aconseguisc atordir la seua obtusa ment i ofegar tant esbronc.

Solament hi ha silenci. Ja no hi ha murmuri que atenue la meua desesperada veu d'auxili, però ningú atén.